La May Rojas és fustera, artesana i educadora amb una profunda vocació pel material i un compromís amb el canvi social dins de l'ofici. Actualment combina la feina al seu propi taller amb la docència, dedicant-se a transmetre l'ofici a les noves generacions. És una ferma defensora de les dones al sector i col·labora amb SURU per promoure una producció local, circular i honesta. És l'artesana que fabrica la Niu Armchair 001 i el Niu Stool 002.

Entrevista en castellano.
Interview in english.

SURU. Com vas descobrir la teva vocació per la fusteria i l’artesania

May Rojas. Ja des de ben petita tot allò que es podia manipular m’atreia especialment. De fet, sempre ha estat aquella parcel·la on he destacat, suposo perquè gaudia moltíssim d’aquells moments de llibertat dins la institució encotillada on creixíem i intentàvem descobrir quines eren les nostres habilitats: l’escola tradicional, que uniformitzava els nostres ritmes i capacitats impunement; que més que despertar curiositats i reforçar allò que ens feia sentir valuosos i lliures, ens remarcava tot allò que no fèiem com la “resta”.

Ja d’adulta, després d’acabar la universitat, vaig estudiar ceràmica artística. Un material tan plàstic i amb tantes possibilitats... m’encantava, però representava molts reptes econòmics, perquè els processos són molt costosos i, a més, hi havia la dificultat d’emmagatzemar adequadament les peces i comercialitzar-les a un preu digne.

Al cap d’un temps vaig començar, com moltes, a apropar-me a la fusta per una qüestió d’autogestió, de cobrir necessitats pròpies a baix cost sense fer més rics als suecs de les lletres grans i grogues. La fusta et permet, amb poques eines i poc espai, tenir un taller on poder fer treballs a nivell aficionat però també de gran qualitat. En un principi era una afició, que despertava allò que totes tenim: la necessitat de crear, de transformar la matèria amb les nostres mans. Ràpidament em vaig adonar que necessitava descobrir una manera de treballar amb més seguretat, utilitzant els materials adequats per a cada projecte i escurçant el temps dels mecanitzats. La formació professional va ser la porta d’entrada a un ofici inesgotable on, cada vegada que coneixes més, et sents més aprenenta. Sempre una paradoxa, però qui viu la seva passió amb dedicació segur que m’entén.

SURU. Què és el que més t’agrada de la teva feina al taller?

M.R. Oblidar-me de tot! Al taller, quan hi estic jo sola, s’atura el món. Les mans no paren i el cervell tampoc, però no existeixen les preocupacions; és com quan estàs davant d’un paisatge preciós, després d’hores caminant per arribar-hi: no penses en res, només HI ETS, ETS, i et sents superagraïda amb la vida.

Com que passo moltes hores a l’escola donant classes al taller d’allà i corrents amb la vida en general, les hores al meu taller són... gaudir del cim. És el meu premi: l’espai per retrobar el meu jo, per descobrir la dualitat de la fusta: tan delicada i tosca alhora; com el nostre jo interior. Si ens ho parem a pensar, ens assemblem als arbres més del que creiem, però hem oblidat la nostra connexió amb la natura.

SURU. Creus que el treball artesanal aporta un valor diferencial en el procés de fabricació de mobles i objectes?

M.R. Inevitablement, el primer valor diferencial és el preu final del producte. Un petit taller amb costos fixos elevats que treballa amb bons materials no pot competir amb un moble fet en sèrie. Però tampoc vol fer-ho, i hi estic d’acord. Això, però, fa que no siguin accessibles per a tothom en l’actual sistema de producció. La cultura de comprar menys i de bona qualitat ha minvat davant de tot allò immediat i efímer. Tot i així, encara queden persones que valoren el material, que gaudeixen tocant la fusta i sabent qui ha suat i ha gaudit a parts iguals transformant el tronc (aquella fusta tosca sense treballar) en una peça única (delicada i duradora).

La segona diferenciació del treball artesà és aquesta: l’autenticitat, la singularitat... la capacitat d’imprimir-hi allò personal. Atendre una necessitat concreta i donar-li una resposta. Crear un diàleg amb els clients que ens aporta a totes dues parts un gran coneixement. Això és intangible i és la part més valuosa, ja que genera vincles amb la peça final i ja no es tracta d’una categoria (una taula, una cadira...), sinó que passa a ser la nostra taula, aquella que desitgem que transcendeixi a nosaltres i formi part de la llar d’algú estimat en un futur.

L’artesania és un retorn al respecte per la natura i per l’ésser humà. Els boscos són el llegat dels nostres avantpassats, i les peces que elaborem amb aquesta fusta s’haurien de concebre amb la voluntat de transcendir en el temps el màxim possible. Tenim un deute tan gran amb el medi, que l’opció de produir en petit i respectant el material i les persones ja no és una opció: és l’única opció.

SURU. Quines influències o referents tens dins del món de l’artesania?

M.R. A Europa tenim grans ebenistes, ja que hi ha una cultura molt arrelada de cuidar l’ofici i una autoestima molt alta per part dels fusters i dels cabinet makers. Aquí es redueix perquè la demanda és menys intensa i la Catalunya dels tallers i dels oficis no s’ha protegit. Tanmateix, tots aquells artistes que vivien l’ebenisteria i la fusteria des d’una vessant més humanista m’entusiasmaven.

Als Estats Units, el grup religiós Shaker va ser creador de peces increïbles per la seva honestedat, simplicitat, coneixement del material, delicadesa final i... tot això amb la utilització de la quantitat justa de material necessària. Van donar lloc a peces minimalistes de gran bellesa i excel·lent qualitat. Sens dubte, aquestes peces són per a mi un gran referent.

D’altra banda, encara que sembli un extrem oposat, els artistes modernistes són sempre una inspiració: William Morris, Ruskin, Victor Horta, Mackintosh... Gaspar Homar! Si pogués escollir un viatge amb una màquina del temps, de ben segur que em transportaria al seu taller. Tenen totes les qualitats del mobiliari Shaker, però ells es mimetitzen amb la natura i en recreen les formes. Ara pensaríem que és massa decoratiu, i jo també ho crec, però... som mediterranis desconnectats del nostre ric i amable entorn natural. Vivim envoltats de formigó dur, recte, mort; necessitem aquesta fluïdesa de línies, la calidesa de la fusta, una mica d’amabilitat i tendresa a la nostra llar sempre és necessària.

SURU. Com veus el futur de l’artesania a Barcelona?

M.R. Viu i respectat. Hi ha professionals a Catalunya treballant amb un nivell d’exigència altíssim perquè així sigui. La limitació del preu final del producte fa que es redueixi a un bé de luxe; si no fem força cap a un canvi de paradigma, aquesta tendència només farà que consolidar les úniques dues opcions possibles: la fabricació en sèrie, on predominen els baixos costos, i les peces artesanals úniques i inaccessibles per a la majoria. Ha d’existir la possibilitat de seguir produint peces de qualitat de manera artesanal i que no sigui una utopia reservada a un grup selecte de professionals i de clients.

SURU. Com és ser dona en un ofici tradicionalment masculinitzat com la fusteria

M.R. Doncs és com la majoria de coses que et proposis fer a la vida: més difícil, només pel fet de ser dona. I encara més difícil si, a més de dona, fos racialitzada. M’explico: les teories sociològiques ho expliquen millor que jo, però... tot és més “fàcil”, més “accessible” si ets home blanc i heteronormatiu. A sota d’aquesta tipologia hi ha tots els altres “esglaons”. I qui digui que això no és cert, és perquè ha tingut molta sort a la vida i encara ha viscut poc.

Les dones tenim més dificultats, en general, per enfocar-nos en la nostra carrera professional, perquè alhora que treballem ens estem justificant, estem vetllant per altres persones... Si a això hi afegeixes que en els sectors masculinitzats no tenim referents ni companyes, són frens que fan que la tendència no canviï. Però sí que està canviant! L’educació, la visibilitat, la sororitat, la connectivitat... sumades al fet que som éssers amb una essència forta i valenta (perquè ho som històricament, encara que sembli que només interessa explicar segons quins aspectes), fan que les dones que descobreixen la seva passió, si els ha tocat sortejar molts obstacles abans, ho facin destacant, aprenent ràpid i compartint per crear comunitat. Perquè sempre hem estat creadores, i aquesta connexió la mantenim més viva que els homes.

L’esperança última és que arribi el dia en què aquest tipus de preguntes ja no es plantegin, perquè el constructe home/dona sigui obsolet i cadascuna de nosaltres hagi recuperat la seva essència única.

SURU. Quines barreres estructurals troben avui dia les dones per accedir i consolidar-se en oficis com la fusteria?

M.R. Crec que queda força clar a la resposta anterior. Referents propers: una tieta fustera? Una veïna? Una àvia?!? El dia que trobem una noia que s’apunti a la Formació Professional - com nosaltres, que en tenim poques, però en tenim -i digui que ella vol ser fustera com la seva àvia... això voldrà dir que la roda ja comença a donar fruits.

És un procés lent, perquè les barreres estructurals penetren fins al nostre inconscient i fan que aquest tipus de professions no existeixin en les nostres projeccions de futur quan som joves. No cal que ningú et digui que no pots ser fustera; però sí que cal que et diguin que SÍ POTS ser-ho. En això jo m’esforço molt, penso que és vital per trencar les barreres invisibles que encadenen gènere i professió.

SURU. Quins valors de SURU s’alineen amb la teva manera de treballar com a fustera artesana?

M.R. SURU és sinònim de respecte i honestedat. És una relació entre professionals d’igual valor que treballem per crear la possibilitat que el client tingui una peça de qualitat a casa seva sense ser milionari. És aquella possibilitat que anteriorment esmentava i que no podia desaparèixer, i que es troba entre el procés industrial i l’article de luxe. És la dignitat vers les dissenyadores, les fusteres, el material... i especialment vers el medi ambient, allò que és de totes i que ningú protegeix, mentre el capital no para d’escurçar.

SURU. Com valores el fet que SURU aposti per la producció local, circular i artesanal?

M.R. Que SURU respiri a Barcelona no és casualitat. La col·lectivitat és un valor històric de la nostra ciutat. Si bé la pressió és cada vegada més gran i ens empeny cada cop més lluny, relegant a Barcelona i rodalies els drets de viure allà on tenim casa, el fet que SURU sigui aquí i faci de frontissa entre clients i artesans és molt esperançador. La ciutat és capdavantera en un moviment alternatiu que aposta per una economia circular, i un dels engranatges d’aquest motor de canvi són projectes com aquest. És un “guant” que els artesans agafem agraïts, ja que ens permet mantenir-nos connectats al barri, a l’entorn, i viure dignament del procés de transformació, posant en valor un ofici que volen fer desaparèixer dels barris.

Ens volen als polígons industrials (que, en part, són inaccessibles pels petits artesans), desconnectats i disgregats. Però volem que tornin a haver-hi fusters de barri, sastreries, sabaters... perquè són els que t’obren la porta, t’escolten i et donen solucions. Potser no et regalen un llapis a l’entrada, però et fabricaran un moble únic que podrà conèixer diverses generacions.

SURU. Per acabar, quin objectiu t’agradaria assolir en els propers anys en aquest sector?

M.R. Vull seguir aprenent. Com a mestra de fusteria, primer de tot seguir esforçant-me, no desconnectar de les generacions que cada vegada semblen més joves... però clar, no és així! És que jo cada cop sóc més gran!

Si es dona la connexió, flueix la confiança, i elles solen ser les protagonistes del seu procés d’aprenentatge. Nosaltres som només un vehicle, temporal i necessari. És una gran responsabilitat que consolidin aspectes clau de l’ofici. I a partir d’aquí, que trobin el seu camí i continuïn aprenent. El mateix que faig jo: amb cada encàrrec aprenc una mica més i m’adono que encara queda molt per descobrir.

Vull ser una formigueta que, al final de cada jornada, se’n vagi a dormir amb un somriure, sense haver trepitjat ningú, sense tenir deutes amb ningú, i aportant una mica d’humanitat al sector i sensibilitat a la fusta.